II CICLE CON SPIRITO, Tercer recital

25 d’octubre de 2024, Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

MUZIO, LUDWIG I FANNY: UN ITINERARI CAP AL ROMANTICISME

Montserrat Cabero, piano

MUZIO CLEMENTI (Roma, 1752- Evesham, 1832)

Sonata op. 7 n. 1 en Mi bemoll mayor (1782)

Allegro

Mesto

Allegretto spiritoso

MUZIO CLEMENTI

Fantasia amb variacions “Au clair de la lune”, op. 48 (1821)

LUDWIG VAN BEETHOVEN  (Bonn 1770 – Viena 1827)

Bagatel·les op. 119 (selecció)

Núm. 1 Allegretto

Núm. 2. Andante con moto

Núm. 3. à l’Allemande

Núm. 4. Andante cantabile

Núm. 9. Vivace assai ed un poco sentimentale

Núm. 10. Allegro

FANNY MENDELSSOHN (Hamburg, 1805 – Berlin, 1847)

Ostersonate (Sonata de Pasqua) en La major (c.1828)

Allegro assai moderato Largo e molto espressivo Allegretto

Allegro con strepito

Amb aquest recital es va tancar el cicle Con spirito d’aquesta tardor. La intèrpret va ser Montserrat Cabero, professora del conservatori i excel·lent pianista que en altres ocasions ha actuat en aquest auditori. El curs passat ja va interpretar sobre aquest piano una obra d’un recital de Fantasies, mostrant immediatament la seva afinitat i el seu domini sobre aquest instrument singular, cosa que ens va animar a demanar-li la seva participació en el cicle. (Podeu sentir un fragment clicant aquí).

El programa que ens va presentar contenia una Sonata i una Fantasia amb variacions de Clementi,  una selecció de Bagatel·les de Beethoven i una Sonata de Mendelssohn. D’acord amb l’esperit d’aquest cicle, les obres interpretades tenen relació amb Clementi i amb el piano Collard que presideix l’escenari. La relació de Beethoven amb Clementi ha estat a bastament explicada, però cal fer una petita referència al cas de la relació amb els Mendelssohn. Fanny (1805-1847) i Felix (1809-1847) havien estudiat, entre d’altres, amb Marie Bigot, gran pianista i amiga de Clementi, i amb Ludwig Berger, també deixeble i amic d’ell. A través d’ells van rebre els fonaments de la tècnica pianística. Per altra banda, ja abans de 1800, Clementi havia estat un gran coneixedor i difusor de la música de J. S. Bach, en especial del Clave ben temperat que feia estudiar als seus alumnes, i va ser el primer a editar la Suite francesa n. 5 del compositor alemany. També cal afegir que Felix va ser un gran amic de la família Horsley, també íntims de Clementi, i va freqüentar la casa de Kensington on vivien després que aquest els hi traspassés. També va tenir una gran amistat amb Ignaz Moscheles, un altre amic de Clementi, amb qui va compartir una memorable sessió musical a la fàbrica de Clementi i Collard a Tottenham Court Road. És a dir, si no hi va haver una relació personal, perquè quan Felix va anar a Londres Clementi ja vivia a Lichfield, sí que tenien un coneixement mutu i compartien un ampli cercle musical i d’amistats comunes.

La Sonata Op. 7 n. 1 en Mi bemoll major de Muzio Clementi forma part d’un quadern de tres sonates escrites en el període de la seva primera visita a Viena el 1781, quan va tenir el seu duel amb Mozart. És una obra concisa, optimista i exempta d’exhibicionisme, d’una gran claredat formal, amb melodies inspirades i un delicat treball polifònic. S’albira l’anticipació a l’estil de Beethoven si, per exemple, comparem el segon moviment, Mesto, amb l’Adagio de la Sonata Op. 10 n. 1, publicada 16 anys més tard. O elements tècnics, com el llarg trino amb una veu simultània en una sola mà que, a més, finalitza amb un ascens per graus conjunts per quedar penjat sobre la sensible.

El 1833, després de la mort de Clementi, la revista musical The Harmonicon va publicar-la novament i va fer aquest comentari:

La sonata que hem tornat a publicar aquí, aixecada de la tomba, per dir-ho així, és considerada una obra mestra d’una bellesa incomparable des de tots els punts de vista. Quina dolça i intel·ligible melodia flueix a través de tot el primer moviment, i com està admirablement ressaltada per l’harmonia! El moviment lent és un model d’expressió profunda, de grandesa i sublim en la música; i el rondó no és menys notable per l’aire i per l’alegria que per l’enginy, per aquest tracte que només un músic del nivell més alt sap atorgar a un tema.

La Fantasia amb variacions “Au clair de la lune”, Op. 48 va ser publicada el 1821 i forma part del conjunt de les seves darreres composicions, estilísticament molt més avançades. Comença amb una introducció de vint-i-vuit compassos de caràcter improvisatori, seguida del tema de la famosa cançó popular francesa, amb nou variacions i una coda. Les primeres variacions mantenen l’estructura de setze compassos del tema (excepte la primera, que estalvia la repetició dels quatre primers). A partir de la cinquena variació, s’alliberen del tema i perllonguen la longitud, s’afegeixen cromatismes i recursos pianístics més virtuosos, expressius i emocionals que en aquesta ocasió semblen rebre la influència del tractament que fa Beethoven en les seves variacions.

El conjunt de Bagatel·les Op. 119 va ser una de les obres publicades per Clementi a Londres com a resultat del seu contracte signat amb Beethoven el 1807. El títol de l’edició de Clementi, de 1823, diu: “Bagatel·les per a piano consistents en onze peces agradables compostes en diferents estils per L. Van Beethoven.” Aquí Beethoven fa una incursió en la forma més íntima i breu que explotaran compositors romàntics com Schumann. El títol pot fer pensar en peces fàcils o superficials, però no és així. Més aviat semblen un repòs compositiu per fugir de les extenses Sonates Op. 110, 111 o les diabòliques Variacions Diabelli, escrites al mateix temps. Montserrat Cabero va interpretar una selecció de sis de les onze peces que constitueixen el conjunt.

La darrera obra del programa va ser la Ostersonate o Sonata de Pasqua, composta el 1828, que després de restar amagada durant quasi 150 anys, va ser descoberta i atribuïda a Felix Mendelssohn. El 2010, després d’una investigació, la musicòloga Angela Mace Christian, va concloure que l’obra no era de Felix sinó de la seva germana Fanny, gran pianista i compositora que, per raons de relat històric va quedar a l’ombra del seu germà i avui, afortunadament, es va recuperant. Es tracta d’una obra de gran format i notable dificultat. El primer moviment, Allegro assai moderato té un equilibri i concisió formal que fa pensar en Beethoven. El segon, Largo e molto espressivo, és un preludi i fuga amb una clara referència a J. S. Bach. El tercer és un Scherzo Allegretto i el quart un Allegro con strepito, tempestuós, que amb trèmolos recurrents descriu el terratrèmol que esberla la terra després de la mort de Crist. Finalment apareix l’esperança amb una petita fantasia sobre el coral luterà “Christe, du Lamm Gottes” (Crist, sou l’anyell de Déu), el mateix que Bach havia utilitzat a la Passió segons Sant Joan i Felix Mendelssohn a la seva Cantata coral MWV A5 Christe, du Lamm Gottes.

La interpretació de Montserrat Cabero, a més de la seva musicalitat, va ser clara i neta i va posar de manifest el seu compromís amb transmissió de la música.

II CICLE CON SPIRITO, Segon recital

18 d’octubre de 2024, Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

GRANS SONATES, DELIRI I PASSIÓ

Roger Illa, piano

MUZIO CLEMENTI (Roma, 1752- Evesham, 1832)
Sonata op.50 n. 3 en Sol menor “Didone abbandonata” (1821)
Introduzione – Largo patetico e sostenuto
Allegro ma con espressione, diliberando e meditando
Adagio dolente
Allegro agitato, e con disperazione
LUDWIG VAN BEETHOVEN (Bonn 1770 – Viena 1827)
Sonata núm. 23, op.57 en Fa menor “Appassionata” (1806)
Allegro assai
Andante con moto
Allegro, ma non troppo – Presto

El pianista Roger Illa va interpretar un programa sota el títol genèric de Deliri i passió, integrat per dues grans sonates: la Sonata opus 50, núm. 3 en Sol menor “Didone abbandonata” de Muzio Clementi i la Sonata núm. 23, opus 57 en Fa menor “Appassionata” de Ludwig van Beethoven. Ambdues són obres d’envergadura tècnica i musical que es mouen en un pla emocional amb força proximitat, malgrat les diferències. Cal un alt nivell pianístic per abordar-les i Roger Illa les va escometre amb atreviment i energia.

La sonata de Clementi té un títol, “Didone abbandonata, scena tragica”, que fa referència al seu contingut literari, inspirat en l’Eneida de Virgili. És l’únic cas conegut de música programàtica de Clementi. Està estructurada en tres moviments. El primer s’obre amb una introducció Largo sostenuto e patetico que, a mode de teló que s’aixeca, dona pas a l’Allegro ma con espressione, diliberando e meditando. Aquest, amb els seus temes cantats i apassionats el podem assimilar a un estat de profund enamorament, acompanyat per moments de dubte. El segon moviment, Adagio dolente, amb les seves harmonies barrejades per llargs pedals i frases penjades, ens suggereix un estat d’ensomni i deliri que, enllaça directament amb el tercer moviment, Allegro agitato e con disperazione, ple de fortes dissonàncies, contrastos i processos harmònics de gran recorregut cromàtic que representen un estat anímic alterat i un embogiment que acaba en la tregèdia del suïcidi. Més enllà d’aquesta interpretació subjectiva, la sonata està escrita amb una gran tècnica compositiva i una estructura formal molt ben trabada. Destaca el treball motívic compartit en tots els moviments, en especial l’interval de segona descendent, que en la teoria barroca dels afectes representa el lament, o la quarta disminuïda que expressa el dolor extrem. Aquesta sonata va ser publicada el 1821, però se suposa que la composició data dels anys 1804-1809. Malgrat no ser l’última obra, Clementi devia considerar-la digna de tancar el seu número oficial d’opus. La va dedicar al seu amic Luigi Cherubini.

La Sonata 23, Op. 57 en Fa menor de Beethoven va ser escrita entre 1804 i 1805 i publicada a Viena el 1807, precisament l’any en què Clementi i Beethoven van tenir la seva trobada personal i van signar un contracte editorial. Aquesta obra no té un argument, però està clarament imbuïda de passió i emocions personals. A vegades ha estat criticada per la seva forma erràtica, però, com hem dit, l’exploració formal la porta a límits que només el romanticisme podia admetre obertament. El títol “Appassionata” no és de Beethoven, qui considerava que tota la seva música s’havia d’interpretar amb passió, sinó que el va posar l’editor August Cranz d’Hamburg amb l’objectiu d’afegir-li un valor comercial. I no anava equivocat: com veiem, les obres amb títol tenen més acceptació entre el públic. La sonata està dedicada al Comte Franz Brunsvick.

Roger Illa, és un intèrpret que, més del piano modern, està especialitzat en la interpretació amb teclats històrics (clavicordi, clavicèmbal i fortepiano). És llicenciat en Fortepiano per l’ESMUC (2013) i el Màster en Interpretació de la Música Antiga per la UAB (2015).

II CICLE CON SPIRITO, Primer recital

11 d’octubre de 2024, Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Intimitat i complicitat al piano
Nexus Piano Duo
Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández, piano a 4 mans

El divendres 11 d’octubre va tenir lloc el primer recital de la segona edició del cicle Con spirito, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El cicle gira a l’entorn del compositor Muzio Clementi i del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat pel Sr. Curro Bultó,  que l’associació va fer restaurar el 2022 al pianer especialista Jaume Barmona. A través d’un conveni de col·laboració entre l’associació i l’IMEP, aquest piano es troba a disposició del conservatori per el seu ús musical i educatiu a l’abast de la ciutat.

El concert inaugural va ser a càrrec del Nexus Piano Duo, format per Mireia Fornells  Roselló i Joan Miquel Hernández Sagrera, una parella d’excel·lents pianistes que porten més de dues dècades interpretant música per a dos pianos y per a piano a quatre  mans. La seva qualitat tècnica i musical va quedar palesa en la interpretació del repertori de quatre mans especialment dedicat a aquest cicle. Van interpretar tres obres de Muzio Clementi, les Sonates Op. 3 n. 1 i 2, la Sonata  Op. 14 n. 3, una de Ferran Sor, la Sonata: Duets sobre melodies sueques, i el Rondó en La major, D.951 de Franz Schubert.

La major part de les obres per a piano a quatre mans de Clementi correspon a la primera època. Les Sonates Op. 3 són de 1779, quan estava començant a guanyar la seva fama a Londres. Encara no havia viatjat a Viena, però l’estil mostra ja una personalitat més enllà de les influències. Són sonates molt ben construïdes on els dos pianistes tenen un paper dialogant i ben repartit, amb melodies inspirades i efectes orquestrals.

Ferran Sor és conegut sobretot per la seva obra per a guitarra, però de 1815 a 1823 va viure i va treballar a Londres on va quedar enlluernat per la seva escola pianística, representada especialment per Clementi, Cramer, Dussek i Kalkbrenner. Una de les intencions del seu mètode de guitarra serà traslladar a aquest instrument els progressos fets per aquests pianistes. Gairebé totes les obres per a piano de Sor són d’aquest període. Així, la seva Sonata està empeltada del pianisme de la London Pianoforte School, amb l’afegit de la seva sensibilitat per la temàtica popular i per la dansa, que quasi convida a ballar. Cal recordar que anteriorment, a Barcelona, Sor havia estat mestre de dansa i que posteriorment va escriure importants ballets que van tenir gran èxit a Paris, Londres i altres ciutats europees i, fins i tot, a Moscou. L’obra és brillant, alegre i optimista, plena de contrastos temàtics i d’una notable extensió formal. Els intèrprets van fer arribar a l’audiència aquest contingut que dominen perfectament.

La obra per a piano a quatre mans de Franz Schubert és un repertori important i ineludible. És el compositor que hi va dedicar més composicions a aquesta formació amb obres d’una gran qualitat, que van des de les danses i marxes a obres de gran extensió formal, com sonates, obertures, variacions o fantasies. El Rondó en La major, D. 951, va ser publicat inicialment com a Op. 107 i és un exemple molt representatiu de la seva música tardana que amb una aparent amabilitat, amaga un dolor intens. La interpretació de Nexus Piano Duo va reflectir perfectament aquesta emoció amb una perfecta compenetració tècnica. Cal dir que el so del piano Collard va ser molt adequat per aquesta música.

La Sonata Op. 14 n. 3 de Clementi és una de les obres més concertístiques del seu repertori per a quatre mans. Escrita el 1785 i publicada l’any següent a Londres pel propi autor, està dedicada a Marie Victoire Imbert-Colomès,  la jove amb qui Clementi havia tingut una fallida relació sentimental a Lyon un any abans de la composició. L’obra, d’una dificultat més elevada que la resta de les seves composicions per a duet, devia haver estat escrita per ser tocada per ell mateix. Aquesta composició va ser interpretada per Cramer i Moscheles en l’homenatge que el món musical Londinenc va retre a Clementi a l’hotel Albion el desembre de 1827. Nexus Piano Duo va oferir una interpretació amb el caràcter i concertisme que de ben segur devien imprimir en el seu moment aquells dos grans pianistes amics de Clementi.

Divendres 11 d’octubre, a les 6 de la tarda, es va obrir el cicle Con spirito que l’Associació Muzio Clementi de Barcelona organitza al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El primer acte va consistir en una conferència sobre Clementi del vicepresident de l’associació, Joan Josep Gutiérrez. En concret, el tema partia de l’epitafi que hi ha sobre la seva tomba: Muzio Clementi, el pare del pianoforte. Aquesta frase és només una reducció, adaptada a l’espai de la làpida, de com era realment considerat en la seva vida: el pare de la música moderna per a pianoforte. Aquesta idea defineix molt millor el valor d’un compositor que, per diverses circumstàncies, no ha estat prou reconegut en la narrativa històrica.

La conferència es va obrir amb el fragment del vídeo d’una entrevista al gran pianista Wladimir Horowitz en la qual argumenta la importància de Clementi com a pioner del pianisme posterior, tant pel que fa a la seva tècnica com a la seva recerca d’una música que emana de l’instrument i s’avança en molts aspectes a l’esperit de Beethoven. Horowitz no només considera Clementi el pare de la música per a piano, sinó també de la forma sonata, un altre aspecte que molts estudis posteriors redueixen a la mínima expressió. A partir d’aquí, amb breus apunts biogràfics, es va presentar una petita selecció d’exemples musicals concrets que demostren aquestes afirmacions.

La conferència va ser molt ben rebuda per un públic nombrós que omplia l’Auditori Eduard Toldrà del conservatori.

Programa del recital

MUZIO CLEMENTI (1752-1832)
Duettino en Do major, WO 24, Op-sn 20
Allegro / Alla negra, Allegretto moderato / Allegro
Duettino en Sol major, WO 25, Op-sn 22
Allegro vivace / Mazurka, Andante con moto
LUDWIG van BEETHOVEN (1770-1827)
Sonata Op. 6 en Re menor
Allegro molto / Rondo, Moderato
MUZIO CLEMENTI (1752-1832)
Sonata en Mi bemoll major
Allegro maestoso / Andante Tempo di Minuetto