II CICLE CON SPIRITO, Tercer recital
25 d’octubre de 2024, Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona
Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847
MUZIO, LUDWIG I FANNY: UN ITINERARI CAP AL ROMANTICISME
Montserrat Cabero, piano
MUZIO CLEMENTI (Roma, 1752- Evesham, 1832)
Sonata op. 7 n. 1 en Mi bemoll mayor (1782)
Allegro
Mesto
Allegretto spiritoso
MUZIO CLEMENTI
Fantasia amb variacions “Au clair de la lune”, op. 48 (1821)
LUDWIG VAN BEETHOVEN (Bonn 1770 – Viena 1827)
Bagatel·les op. 119 (selecció)
Núm. 1 Allegretto
Núm. 2. Andante con moto
Núm. 3. à l’Allemande
Núm. 4. Andante cantabile
Núm. 9. Vivace assai ed un poco sentimentale
Núm. 10. Allegro
FANNY MENDELSSOHN (Hamburg, 1805 – Berlin, 1847)
Ostersonate (Sonata de Pasqua) en La major (c.1828)
Allegro assai moderato Largo e molto espressivo Allegretto
Allegro con strepito
Amb aquest recital es va tancar el cicle Con spirito d’aquesta tardor. La intèrpret va ser Montserrat Cabero, professora del conservatori i excel·lent pianista que en altres ocasions ha actuat en aquest auditori. El curs passat ja va interpretar sobre aquest piano una obra d’un recital de Fantasies, mostrant immediatament la seva afinitat i el seu domini sobre aquest instrument singular, cosa que ens va animar a demanar-li la seva participació en el cicle. (Podeu sentir un fragment clicant aquí).
El programa que ens va presentar contenia una Sonata i una Fantasia amb variacions de Clementi, una selecció de Bagatel·les de Beethoven i una Sonata de Mendelssohn. D’acord amb l’esperit d’aquest cicle, les obres interpretades tenen relació amb Clementi i amb el piano Collard que presideix l’escenari. La relació de Beethoven amb Clementi ha estat a bastament explicada, però cal fer una petita referència al cas de la relació amb els Mendelssohn. Fanny (1805-1847) i Felix (1809-1847) havien estudiat, entre d’altres, amb Marie Bigot, gran pianista i amiga de Clementi, i amb Ludwig Berger, també deixeble i amic d’ell. A través d’ells van rebre els fonaments de la tècnica pianística. Per altra banda, ja abans de 1800, Clementi havia estat un gran coneixedor i difusor de la música de J. S. Bach, en especial del Clave ben temperat que feia estudiar als seus alumnes, i va ser el primer a editar la Suite francesa n. 5 del compositor alemany. També cal afegir que Felix va ser un gran amic de la família Horsley, també íntims de Clementi, i va freqüentar la casa de Kensington on vivien després que aquest els hi traspassés. També va tenir una gran amistat amb Ignaz Moscheles, un altre amic de Clementi, amb qui va compartir una memorable sessió musical a la fàbrica de Clementi i Collard a Tottenham Court Road. És a dir, si no hi va haver una relació personal, perquè quan Felix va anar a Londres Clementi ja vivia a Lichfield, sí que tenien un coneixement mutu i compartien un ampli cercle musical i d’amistats comunes.
La Sonata Op. 7 n. 1 en Mi bemoll major de Muzio Clementi forma part d’un quadern de tres sonates escrites en el període de la seva primera visita a Viena el 1781, quan va tenir el seu duel amb Mozart. És una obra concisa, optimista i exempta d’exhibicionisme, d’una gran claredat formal, amb melodies inspirades i un delicat treball polifònic. S’albira l’anticipació a l’estil de Beethoven si, per exemple, comparem el segon moviment, Mesto, amb l’Adagio de la Sonata Op. 10 n. 1, publicada 16 anys més tard. O elements tècnics, com el llarg trino amb una veu simultània en una sola mà que, a més, finalitza amb un ascens per graus conjunts per quedar penjat sobre la sensible.
El 1833, després de la mort de Clementi, la revista musical The Harmonicon va publicar-la novament i va fer aquest comentari:
La sonata que hem tornat a publicar aquí, aixecada de la tomba, per dir-ho així, és considerada una obra mestra d’una bellesa incomparable des de tots els punts de vista. Quina dolça i intel·ligible melodia flueix a través de tot el primer moviment, i com està admirablement ressaltada per l’harmonia! El moviment lent és un model d’expressió profunda, de grandesa i sublim en la música; i el rondó no és menys notable per l’aire i per l’alegria que per l’enginy, per aquest tracte que només un músic del nivell més alt sap atorgar a un tema.
La Fantasia amb variacions “Au clair de la lune”, Op. 48 va ser publicada el 1821 i forma part del conjunt de les seves darreres composicions, estilísticament molt més avançades. Comença amb una introducció de vint-i-vuit compassos de caràcter improvisatori, seguida del tema de la famosa cançó popular francesa, amb nou variacions i una coda. Les primeres variacions mantenen l’estructura de setze compassos del tema (excepte la primera, que estalvia la repetició dels quatre primers). A partir de la cinquena variació, s’alliberen del tema i perllonguen la longitud, s’afegeixen cromatismes i recursos pianístics més virtuosos, expressius i emocionals que en aquesta ocasió semblen rebre la influència del tractament que fa Beethoven en les seves variacions.
El conjunt de Bagatel·les Op. 119 va ser una de les obres publicades per Clementi a Londres com a resultat del seu contracte signat amb Beethoven el 1807. El títol de l’edició de Clementi, de 1823, diu: “Bagatel·les per a piano consistents en onze peces agradables compostes en diferents estils per L. Van Beethoven.” Aquí Beethoven fa una incursió en la forma més íntima i breu que explotaran compositors romàntics com Schumann. El títol pot fer pensar en peces fàcils o superficials, però no és així. Més aviat semblen un repòs compositiu per fugir de les extenses Sonates Op. 110, 111 o les diabòliques Variacions Diabelli, escrites al mateix temps. Montserrat Cabero va interpretar una selecció de sis de les onze peces que constitueixen el conjunt.
La darrera obra del programa va ser la Ostersonate o Sonata de Pasqua, composta el 1828, que després de restar amagada durant quasi 150 anys, va ser descoberta i atribuïda a Felix Mendelssohn. El 2010, després d’una investigació, la musicòloga Angela Mace Christian, va concloure que l’obra no era de Felix sinó de la seva germana Fanny, gran pianista i compositora que, per raons de relat històric va quedar a l’ombra del seu germà i avui, afortunadament, es va recuperant. Es tracta d’una obra de gran format i notable dificultat. El primer moviment, Allegro assai moderato té un equilibri i concisió formal que fa pensar en Beethoven. El segon, Largo e molto espressivo, és un preludi i fuga amb una clara referència a J. S. Bach. El tercer és un Scherzo Allegretto i el quart un Allegro con strepito, tempestuós, que amb trèmolos recurrents descriu el terratrèmol que esberla la terra després de la mort de Crist. Finalment apareix l’esperança amb una petita fantasia sobre el coral luterà “Christe, du Lamm Gottes” (Crist, sou l’anyell de Déu), el mateix que Bach havia utilitzat a la Passió segons Sant Joan i Felix Mendelssohn a la seva Cantata coral MWV A5 Christe, du Lamm Gottes.
La interpretació de Montserrat Cabero, a més de la seva musicalitat, va ser clara i neta i va posar de manifest el seu compromís amb transmissió de la música.