II CICLE CON SPIRITO, Segon recital
18 d’octubre de 2024, Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona
Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847
GRANS SONATES, DELIRI I PASSIÓ
Roger Illa, piano
MUZIO CLEMENTI (Roma, 1752- Evesham, 1832)
Sonata op.50 n. 3 en Sol menor “Didone abbandonata” (1821)
Introduzione – Largo patetico e sostenuto
Allegro ma con espressione, diliberando e meditando
Adagio dolente
Allegro agitato, e con disperazione
LUDWIG VAN BEETHOVEN (Bonn 1770 – Viena 1827)
Sonata núm. 23, op.57 en Fa menor “Appassionata” (1806)
Allegro assai
Andante con moto
Allegro, ma non troppo – Presto
El pianista Roger Illa va interpretar un programa sota el títol genèric de Deliri i passió, integrat per dues grans sonates: la Sonata opus 50, núm. 3 en Sol menor “Didone abbandonata” de Muzio Clementi i la Sonata núm. 23, opus 57 en Fa menor “Appassionata” de Ludwig van Beethoven. Ambdues són obres d’envergadura tècnica i musical que es mouen en un pla emocional amb força proximitat, malgrat les diferències. Cal un alt nivell pianístic per abordar-les i Roger Illa les va escometre amb atreviment i energia.
La sonata de Clementi té un títol, “Didone abbandonata, scena tragica”, que fa referència al seu contingut literari, inspirat en l’Eneida de Virgili. És l’únic cas conegut de música programàtica de Clementi. Està estructurada en tres moviments. El primer s’obre amb una introducció Largo sostenuto e patetico que, a mode de teló que s’aixeca, dona pas a l’Allegro ma con espressione, diliberando e meditando. Aquest, amb els seus temes cantats i apassionats el podem assimilar a un estat de profund enamorament, acompanyat per moments de dubte. El segon moviment, Adagio dolente, amb les seves harmonies barrejades per llargs pedals i frases penjades, ens suggereix un estat d’ensomni i deliri que, enllaça directament amb el tercer moviment, Allegro agitato e con disperazione, ple de fortes dissonàncies, contrastos i processos harmònics de gran recorregut cromàtic que representen un estat anímic alterat i un embogiment que acaba en la tregèdia del suïcidi. Més enllà d’aquesta interpretació subjectiva, la sonata està escrita amb una gran tècnica compositiva i una estructura formal molt ben trabada. Destaca el treball motívic compartit en tots els moviments, en especial l’interval de segona descendent, que en la teoria barroca dels afectes representa el lament, o la quarta disminuïda que expressa el dolor extrem. Aquesta sonata va ser publicada el 1821, però se suposa que la composició data dels anys 1804-1809. Malgrat no ser l’última obra, Clementi devia considerar-la digna de tancar el seu número oficial d’opus. La va dedicar al seu amic Luigi Cherubini.
La Sonata 23, Op. 57 en Fa menor de Beethoven va ser escrita entre 1804 i 1805 i publicada a Viena el 1807, precisament l’any en què Clementi i Beethoven van tenir la seva trobada personal i van signar un contracte editorial. Aquesta obra no té un argument, però està clarament imbuïda de passió i emocions personals. A vegades ha estat criticada per la seva forma erràtica, però, com hem dit, l’exploració formal la porta a límits que només el romanticisme podia admetre obertament. El títol “Appassionata” no és de Beethoven, qui considerava que tota la seva música s’havia d’interpretar amb passió, sinó que el va posar l’editor August Cranz d’Hamburg amb l’objectiu d’afegir-li un valor comercial. I no anava equivocat: com veiem, les obres amb títol tenen més acceptació entre el públic. La sonata està dedicada al Comte Franz Brunsvick.
Roger Illa, és un intèrpret que, més del piano modern, està especialitzat en la interpretació amb teclats històrics (clavicordi, clavicèmbal i fortepiano). És llicenciat en Fortepiano per l’ESMUC (2013) i el Màster en Interpretació de la Música Antiga per la UAB (2015).