El diumenge 27 de setembre va tenir lloc un nou recital de la Marina en unes condicions molt diferents. En aquesta ocasió “At home” es va convertir en “Out home” i es va celebrar a la sala d’exposicions temporals del Museu de la Música, en el context de la mostra Muzio Clementi, the father of the pianoforte: Confluències amb Beethoven. L’anterior havia estat el dimecres 11 de març, dos dies abans del confinament total causat per la pandèmia Covid-19 que, lamentablement, ens ha deixat sense la companyia del doctor Caramés, un bon amic de l’associació a qui recordem amb estima.
Els motius de fer aquest recital dedicat als amics de l’AMCB en aquest espai emblemàtic tenia inicialment una raó de seguretat, ja que es tracta d’un espai prou gran com per mantenir les distàncies. Però, paral·lelament, també hi havia la raó d’aprofitar l’entorn de l’exposició i el piano, propietat de la pianista, que s’exhibeix a la mostra. Així, en aquesta ocasió vàrem poder escoltar un piano diferent de l’habitual Clementi & Co de l’Anna Cuatrecasas que tanta música ens ha regalat.
La Marina va oferir un seguit d’obres de Clementi, Field i Beethoven, acompanyades d’explicacions que relliguen i donen sentit al repertori. La Sonata Op. 1a núm.1, en Fa major, de Clementi és una obra primerenca, fresca i alegre, en dos moviments: un andante de molta inspiració melòdica i un tema amb variacions. Aquesta obra va ser composta i publicada a Paris cap el 1780, en el viatge que va dur Clementi a Viena, on tindria la famosa trobada amb Mozart. El tema de les variacions és la cançó infantil francesa “La pantoufle”, que durant el confinament la Marina ens va dedicar amb entregues setmanals i amb comentaris a través de la web de l’associació per acompanyar la clausura casolana. Ho podeu veure seguint aquest enllaç. Res més adient que unes bones sabatilles.
El Nocturn en Mi bemoll major de John Field, alumne predilecte de Clementi, és un dels que va escriure el qui va ser el creador d’aquests estil, molt abans que Chopin. La curiositat és que Field el va dedicar a Collard, el soci de Clementi a la fàbrica de pianos i el vàrem poder escoltar sobre un piano Collard.
A continuació, la Marina ens va interpretar el primer moviment de la Sonata Op. 7 n. 3, en Sol menor per exemplificar el llenguatge pioner de Clementi que va influir en Beethoven. En aquest cas, i fent referència també els comentaris de Vladimir Horowitz, es pot apreciar la plenitud sonora del piano amb els acords i amb l’ús expressiu de la tècnica d’amplificació motívica que sempre s’atribueix al compositor alemany però que Clementi ja utilitzava quan aquell era un nen. Cal recordar que Beethoven estimava molt les sonates de Clementi i les aconsellava als seus deixebles.
Seguint amb les explicacions sobre aquestes confluències estilístiques, va posar uns exemples de tècnica pianística d’octaves de fragments extrets del tercer moviment de la Sonata Op. 34 n. 2 de Clementi (1795) i de les 32 Variacions WoO 80 en Do menor de Beethoven (1806), en els quals la similitud fa gairebé impossible distingir un compositor de l’altre.
Després va tocar dos Ländler (valsos) de Beethoven recollits per Clementi al seu mètode Introduction to the Art of Playing on the Pianoforte, publicat el 1801, que possiblement sigui la primera impressió a Anglaterra d’una obra del compositor de Bonn.
Per finalitzar, va interpretar el primer moviment de la Sonata Op. 34 n.2 de Clementi, obra de gran envergadura formal i emocional que també s’avança al llenguatge beethovenià.
La Marina ens va oferir interpretacions vitals, comunicatives i amb un domini instrumental derivat de la seva experiència interpretativa en diferents pianos d’època.
Va ser una vetllada interessant, amb un repertori coherent i en la qual tothom va estar molt content de retrobar-se “presencialment” amb la música.
