Introducció a la catalogació de pianos. Motius i qüestions prèvies.

El piano, un patrimoni artístic, social i industrial

El piano, una eina fonamental en l’evolució de la música durant els darrers 250 anys, ha tingut un paper importantíssim en l’economia, l’art i l’intercanvi cultural de la societat catalana.  Catalunya s’incorpora a la factura de pianos a finals del segle XVIII. A Barcelona, entre 1790 i 1849, el nombre de constructors passa de 4 a 18. José Urivarrena introdueix les màquines a finals dels anys 1820 en una incipient industrialització dels tallers de construcció. L’arribada de pianos estrangers a través dels ports marítims catalans també té una importància cabdal, com ho mostra el fet que els fabricants locals reivindiquen al ministeri d’hisenda que imposi elevats aranzels o, fins i tot, que en prohibeixi la importació[1].

Tot plegat fa que Catalunya, a finals del segle XIX i fins a la Gran Guerra aproximadament, esdevingui un espai de gran rellevància entre les escoles pianístiques més importants d’Europa. Isaac Albéniz, Ricard Viñes, Carles Vidiella, Joaquim Malats, Enric Granados, per citar alguns dels més coneguts, van constituir el que avui es coneix com l’escola pianística catalana que influí poderosament en els àmbits de la composició, la interpretació i la pedagogia musical i dels quals encara en som hereus. El piano arribà durant aquest període a uns nivells d’importància social que afectaren molts camps més enllà de l’estrictament musical.

En l’àmbit econòmic, a Barcelona més de 20 empreses produïen uns 2500 pianos anuals[2] que eren comercialitzats internament i exportats, especialment a Espanya, Portugal i Amèrica del Sud. El gran nombre de fàbriques a Barcelona va ocupar milers de treballadors directa i indirectament. La indústria de pianos mobilitzava comerciants, artesans, fusters i foneries. També és produïa un gran intercanvi comercial amb països europeus a causa de la necessitat de peces específiques i també de la importació d’instruments. El 1908, el professor de la Universitat de Lille, Édouard Escarra, situà les empreses de pianos a Catalunya entre els exemples de gran producció, al costat de les químiques, les elèctriques i les automobilístiques[3].

Des del punt de vista artístic, el piano té el seu punt àlgid durant el modernisme. Així, molts instruments són dissenyats seguint l’estètica d’aquest moviment que afecta a les arts decoratives. Els materials artesanals i industrials formen part d’aquesta manufactura, que uneix l’art i la tècnica.

[1] Brugarolas, Oriol: El piano en Barcelona (1790-1849), construcción difusión y comercio. Tesi doctoral. 2015 Universitat de Barcelona.

[2] Fukushima, Mutsumi: Fabricantes de pianos en la Barcelona de 1900. Recerca Musicològica XVII-XVIII. 2007-2008. Pgs. 279-297

[3] Francesc Roca Rosell Professor de política econòmica de la UB. Enllaç a l’article

La recuperació i conservació del patrimoni

La preservació del patrimoni cultural és una qüestió que no hauria de ser motiu de discussió en una societat avançada. Lamentablement, els mitjans econòmics que hi ha a disposició són escassos, no tant per la seva carència com per les prioritats de curt termini de la política en general. En el cas que ens ocupa, el Museu de la Música de Barcelona és el referent a nivell nacional de la preservació i difusió d’una important col·lecció de documents organològics. Altres entitats, museus, fundacions, així com persones particulars, són posseïdores d’instruments que, en molts casos, no estan documentats o catalogats i que, en conseqüència, queden al marge del relat històric que com a país tenim el deure de fornir.

Els milers d’instruments repartits a tantes cases estan desapareixent per la manca d’interès dels seus propietaris i són destruïts a diari. Entre ells, s’hi troben pianos més o menys senzills, però també exemplars de gran qualitat. Tot aquest conjunt d’instruments constitueix un patrimoni cultural de primer ordre que ens parla de la nostra societat i del qual en podem aprendre moltes coses. És una font primària per a la investigació en els àmbits de la tècnica i de la història social i un element d’inspiració per als futurs artistes.

L’Associació Muzio Clementi de Barcelona, en col·laboració amb el Museu de la Música de Barcelona, vol contribuir a la recerca musicològica a través de l’estudi dels pianos Clementi i Collard que es puguin trobar a Catalunya, però també dels instruments coetanis, sigui en col·leccions privades o públiques. L’estudi es fa extensiu al període aproximat d’entre 1780 i 1850. No perdem l’oportunitat d’informar també d’aquells instruments que puguin aparèixer en el decurs de la recerca.

Joan Josep Gutiérrez